Sony mai s’ha caracteritzat per fer que els seus productes siguin especialment compatible amb l’ecosistema Apple. Per exemple, la seva Media Manager, amb el qual controles el que integres en els seus reproductors mp3 Walkman o en els seus consoles portàtils (primer PSP i ara Vista Vita) només tenen versió per a Windows, cosa que obliga a fer malabarismes als usuaris de Mac que tinguin un dels seus dispositius. No obstant això, Music Unlimited, l’Spotify de Sony, sí que estarà disponible per fi per l’iPhone.

Ho ha confirmat el propi Tim Schaaff, el màxim responsable de Sony Entertainment Network, en el CES: en el primer quadrimestre de 2012 tindrem aplicació per iOS d’aquest servei de música en streaming, que compta amb el poderós catàleg musical de Sony i dels seus distribuïdores associades com a principal atractiu. El servei (de pagament) funciona francament bé, amb terreny per a la millora però accés a una immensa biblioteca de música. En la seva versió per iOS aportaria les capacitats offline que ja s’han vist en l’aplicació d’Android.

D’aquesta manera, amb Spotify i Music Unlimited, els dispositius iOS començaran a comptar ja amb aplicacions específiques dels principals serveis de música en streaming. Amb Grooveshark sense possibilitat d’entrar en aquest terreny i Google Music només disponible encara des de Safari (o qualsevol altre navegador de iOS), veurem com avança 2012 a aquest terreny i si Apple decideix donar streaming també per a l’aplicació nativa de música de l’iPhone, afegint així una característica excepcional a iTunes Match.

Vía | VentureBeat

Fa unes setmanes Spotify va presentar una plataforma d’aplicacions integrada en els seus clients d’escriptori. Avui comptem amb un total de quinze aplicacions, des de sistemes de recomanació fins mitjans que volen tenir presència en el considerat per molts com “servei musical definitiu”.

Encara que aquestes aplicacions (o extensions, o com ho vulguem anomenar) únicament podien ser usades des de Windows o OS X, en no existir una versió del client de Spotify en Linux amb suport per a això. Fins que la gent de Spotify s’ha animat i ha llançat una actualització que afegeix suport per a aquestes aplicacions en Linux. Potser és un petit regal de Nadal. La pena és que el client s’ofereix només a usuaris de distribucions basades en Debian (ofereixen paquets. Deb per a 32 i 64 bits).

L’aplicació segueix sent més un experiment que una altra cosa (és una beta, al cap ia la fi) però puc confirmar que funciona bastant bé i que ha millorat el rendiment de l’aplicació. Ara falta res més que permetin l’inici de sessió a usuaris no premium i que afegeixin el suport per a arxius locals.

Vía | OMG! Ubuntu
Descàrrega | Spotify Beta per a Linux (32 bits, 64 bits)
Lloc oficial | Spotify
Vía | Genbeta

Des d’avui es podran crear estacions musicals personal.

Spotify se segueix estenent. Sense presses, però gairebé sense pauses. El servei de música en streaming nascut a Suècia fa tres anys es va créixer ràpidament per Europa, però no va arribar a Estats Units fins aquest juliol per problemes d’acords amb les discogràfiques. Des de llavors ha afegit més de mig milió de subscriptors de pagament en els dotze països on opera. També s’ha incorporat a Facebook, perquè la gent pugui escoltar música sense sortir de la xarxa social.

Des d’avui, Spotify incorporarà aplicacions relacionades amb el món musical, i el seu servei Ràdio. Les aplis es refereixen a llocs com Last.fm (que recorda els gustos de l’oient), les crítiques i reportatges de Rolling Stone o les llistes de supervendes de Billboard Top, a més de Soundgrove, Tunewiki, Fuse o Moodeagente, entre d’altres. Les aplicacions, a diferència, d’altres serveis només funcionaran en l’escriptori de l’ordinador.

Daniel Ek, fundador de Spotify, va anunciar ahir en la reunió Li Web de París el llançament de Spotify Ràdio. Ek, que va encunyar la frase per la seva empresa de “millor que la música pirata”, va explicar que amb Ràdio l’abonat, de pagament o no, podrà crear un il · limitat nombres d’estacions de ràdio simplement amb triar una cançó, un artista o un gènere perquè Spotify desenvolupi immediatament els continguts d’aquesta estació amb música igual o semblant.

El servei és similar al creat fa anys per Pandora als Estats Units o Last.fm. L’oient podrà en qualsevol moment canviar d’estació o fins i tot de cançó del seu cantant favorit, si aquesta no li agrada o no li ve de gust escoltar llavors. Per això, dilluns, els subscriptors de Spotify han d’actualitzar el seu programa si volen començar a crear emissores.

La base d’aquest servei és un motor de cerca molt intel · ligent capaç d’encertar amb la música que més li agrada al oient (per exemple, si es tria Bruce Springsteen el motor sol afegir Neil Young).

La firma sueca, que ha aconseguit acords de streaming amb les principals discogràfiques mundials, té un catàleg amb més de 15 milions de cançons-cada dia afegeix 20.000-, tant per als que paguen (2,5 milions de persones) com els que no (7,5 milions), amb les diferències que el pagà no ha d’escoltar publicitat i pot incorporar el servei al seu smartphone.

Vía | El País

Mentre esperem l’arribada d’aquest suposat servei de música en el núvol que Apple està preparant ens hem d’anar conformant amb serveis de tercers o fer ús de les sempre genials idees dels desenvolupadors com la de BoxyTunes.

Gràcies a la multitasca implementada en IOS 4, qualsevol aplicació pot convertir-se en el reproductor per defecte del nostre equip IOS. Dropbox per exemple es pot usar per reproduir música, encara que l’aplicació no està pensada per a això, així que el funcionament és una mica ortodox.

BoxyTunes és una aplicació que potencia aquest punt i que ens permet fer ús del nostre compte de Dropbox com si d’un servei de música en el núvol es tractés. Aquest programa ens permet crear una llista de reproducció, només una, amb les cançons del servei d’emmagatzematge.

És compatible amb Airplay així que podem usar també per transmetre música des del núvol als equips compatibles amb aquesta tecnologia. És una aplicació de pagament i té un preu de 0,79 euros, no és especialment cara i sempre la podem fer servir com a backup per accedir a més música que no tenim sincronitzada en el nostre equip, encara que els seus limitades opcions no el converteixen en un substitut permanent de l’aplicació de iPod.

Vía | Applesfera
Descàrrega | App Store

Mentre el servei negocia amb les discogràfiques, emergeix Grooveshark

Waka waka més de cinc vegades al mes, impossible. Almenys gratis i amb Spotify. El servei suec de música sense descàrrega (via streaming) reduirà el maig el temps d’escolta gratuïta. En els seus inicis, el servei gratuït per invitació no tenia límits de consum. Fa un any, va deixar d’exigir invitació però va limitar la gratuïtat a 20 hores. A partir de maig seran 10. I per escoltar més de cinc vegades un tema caldrà pagar entre 5 i 10 euros.

Spotify va ser fundada pels suecs Daniel Ek i Lorentzon Martin el 2006. Compta amb més d’un milió de subscriptors de pagament i, en total, 10 milions d’abonats al Regne Unit, França, Espanya, Suècia, Noruega i els Països Baixos. La seva assignatura pendent és Estats Units, on negocia amb les discogràfiques. La mesura adoptada no sembla aliena a les negociacions. Fins ara, Spotify ha signat amb Sony i EMI i s’acosta a l’acord amb Universal.

No obstant això, Spotify no estarà sol en Estats Units. Allà la popularitat se l’emporta Grooveshark, una plataforma web que permet escoltar gratuïtament unes set milions de cançons (deu milions Spotify), sense obligació de registre. El 2006, els seus creadors, Sam Tarantino, Andrés Barreto i Josh Greenberg, tres universitaris de Florida, van pensar que la indústria musical havia de canviar. Dos anys després van llançar Grooveshark.

Tarantino assegura que tenen 28 milions d’usuaris. Els diners els arriba amb la publicitat i les subscripcions. Hi ha dues modalitats: la primera, de 4,50 euros al mes, prescindeix dels anuncis, la segona, de 6,50 euros, inclou la descàrrega de l’aplicació mòbil per utilitzar el servei allà on es vulgui i amb l’aparell que es vulgui.

La seva tercera via de negoci són els ingressos per la venda de cançons que poden escoltar-se en Grooveshark, el catàleg es nodreix de la música que els internautes posen a disposició de tercers. Igual que MySpace, el lloc de Florida també deixa que els músics pugin seva obra a la seva plataforma per tal de donar-se a conèixer.

Grooveshark sobreviu en un país que aplica de manera contundent les lleis que afecten els drets d’autor i la propietat intel lectual. Els seus amos es cobreixen les esquenes en aquests temes cada vegada que algú es registra a la pàgina.

Tenir un compte a Grooveshark significa poder posar a disposició d’altres la música que a un li agrada. Sigui la que sigui. Si l’artista o la seva discogràfica no tenen un acord de distribució amb Grooveshark, als tres creadors no els importa. En les condicions legals que gairebé tots accepten a cegues, alerten que, davant qualsevol possible delicte, la culpa és de qui va posar el material a la Xarxa, i no del intermediador.

Tot i la lletra petita, fins ara no hi ha hagut cap procés legal contra els usuaris, encara que Grooveshark s’ha vist obligada a retirar continguts de la base de dades en diverses ocasions.

Les botigues d’aplicacions per a telèfons intel ligents sí que han vetat la de Grooveshark. Apple va decidir l’any passat eliminar aquesta aplicació del seu AppStore. Després d’una demanda presentada per part d’Universal Music Group al Regne Unit, que legava la violació dels drets d’autor per part de Grooveshark, l’aplicació va desaparèixer finalment del mapa.

Els amos de Google han seguit els mateixos passos. Fa pocs dies que la plataforma Grooveshark tampoc està en l’Android Market. En aquest cas, es desconeixen les causes que han portat a eliminar-la de la botiga d’aplicacions d’Android. Encara sospites haylas.

Via | ElPaís

Sony vol competir amb Spotify mitjançant un sistema de música en el núvol molt associat als seus equips. Hi ha qui diu que és una competència per iTunes d’Apple, però fins que l’empresa de l’illa no es passi al servei de streaming (que ho farà), els conceptes són diferents. En el cas de Music Unlimited de Sony, tot el contingut s’emmagatzema a la xarxa, fins i tot el que tu li indiquis del teu ordinador. Després podrem accedir a aquesta música i el seu catàleg des equips Sony o portàtils.

Ambdós sistemes de subscripció inclouen Music Sync, que analitza el disc dur del nostre ordinador i incorpora la informació de les cançons i llistes de reproducció a la nostra biblioteca de música personal en el núvol sempre que aquesta es trobi dins del catàleg de Music Unlimited.

Per acabar, una petita puntualització sobre el preu dels serveis: són promocions que acaben el 19 d’agost, moment en què la subscripció bàsica passa a ser de 5 euros i la premium, 13 euros.

En el futur, el servei es podria ampliar als telèfons de la companyia mitjançant una aplicació resclosa per Android que posaria Music Unlimited una mica més a prop d’un Spotify que ara mateix és millor opció si no vols música a la televisió, per exemple.

Més informació | Music Unlimited.
Vía | Xataka

A primera vista sembla el fill bastard de Grooveshark i Spotify però aquest curiós servei musical en espanyol (argentí?) Guarda una grata sorpresa: la interfície està implementada en HTML5, no Flash. Abans que algú miri el codi i se’m tiri al coll caldria aclarir que sí que arriba a fer servir un petit component Flash per reproduir les cançons. Però l’única raó per a això és estabilitat i compatibilitat, ja que si visitem la pàgina des d’un iPad o iPhone veurem una versió totalment lliure de Flash però igual de funcional.

L’aspecte de Musicuo és atractiu, agafant elements de la interfície de la seva competència més directa, fins i tot les caràtules al Coverflow d’iTunes. El seu funcionament és molt similar a Grooveshark, sent per ara gratuït amb una barra lateral de publicitat, amb accés directe a totes les cançons del seu catàleg fins i tot sense registrar. De manera anàloga al servei del tauró marxós, aquest catàleg sembla estar format pels arxius enviats pels usuaris.

I aquesta és precisament la clau d’aquest tipus de serveis, ja que sí que estan disponibles les cançons de grups prohibits en Spotify com The Beatles, AC / DC, Oasis o, si ens agrada escoltar música d’aquest segle, Arcade Fire. Si no trobem el que volem, sempre hi ha la possibilitat de pujar nosaltres mateixos aquestes cançons al servei, perquè estiguin disponibles per a tots i per sempre.

Cerques i filtres avançats, lletres de cançons, favorits, integració amb Last.fm, mode aleatori “intel ligent”, estadístiques, equalitzador gràfic, extensions per Safari / Chrome per controlar la reproducció … No només és una aplicació acurada, sinó que al llarg de la no molt curta vida ha anat afegint a una velocitat sorprenent qualsevol opció imaginable en aquest tipus de serveis. Per descomptat, completament en castellà.

Un dels punts forts que no podia faltar és l’aspecte social de l’aplicació. Podem tant compartir les cançons en les nostres xarxes socials preferides, com afegir amics que comparteixin amb nosaltres llistes de reproducció senceres o ens enviïn a la nostra safata d’entrada cançons soltes. En crear una llista es pot escollir el seu nivell de privacitat (públic, privat o compartit només amb amics), i posteriorment podem afegir col.laboradors.

Després provar un temps el rendiment en un ordinador normal és bastant bo i la qualitat de les cançons és acceptable, però en un mòbil o tablet és cert que podria ser més estable. Suposo que la implementació de l’etiqueta àudio d’HTML5 necessita una mica més de treball en els navegadors. La resta d’assumptes tècnics indiquen un gran treball darrere, amb aspectes molt interessants dels que haurien de prendre nota alguns grans.

No obstant això, l’aspecte que més em preocupa és el legal: no pels usuaris sinó pel prestador del servei. D’una banda tenim les patents que pot estar incomplint i que segur que seran reclamades si aconsegueixen èxit. Per l’altre no sabem res dels drets de les cançons, que en cas de suposat èxit obligarien a encarir o tancar el servei com ha passat en Grooveshark. Ja veurem com es desenvolupa en un futur, però per ara us aconsello encaridament provar-ho.

Via | Genbeta

Enllaç| Musicuo

Steve Jobs s’ha cobrat la peça principal. Ahir, a les quatre de la tarda (hora espanyola), Apple Inc anunciava que les obres dels Beatles, recentment remasteritzades, estan a la venda a la seva botiga digital, iTunes. Encara queden noms històrics reticents a passar per aquest aro-d’AC / DC a Bob Seeger-però l’acord amb els supervivents i els hereus del quartet de Liverpool té importància simbòlica.

Jobs i bona part dels directius d’Apple Inc pertanyen a generacions que mitifiquen als Beatles. A l’entrar finalment en el seu catàleg, es consagra l’actual preeminència de l’empresa nord-americana en el negoci de la música gravada. Apple Corps, la companyia que gestiona el llegat dels Beatles, ha estat vint anys a la grenya amb Apple Inc (abans, Apple Computer). En disputa, l’ús de la marca registrada Apple: cap casualitat que el logotip dels productes informàtics sigui una poma mossegada, per diferenciar-se de l’illa sencera que els Beatles van popularitzar a partir de 1968.

El desacord part d’una querella el 1978, quan la companyia dels Beatles demandar l’emergent Apple Computer però es va conformar amb una modesta indemnització de 80.000 dòlars (i la promesa que els nouvinguts no entrarien en el camp musical).Després d’altres escaramusses, van tornar a xocar les cornamentas el 2003, amb la introducció de l’iTunes Music Store, que aparentment violava l’acord. No obstant això, un jutge britànic va fallar a favor d’Apple Computer, condemnant a Apple Corps a pagar les costes (uns dos milions de lliures). El 2007, ambdues parts van fer les paus i van començar a planificar el desembarcament de les gravacions d’Apple Corps a iTunes, que inclou també valuosos discos de Badfinger, James Taylor, Billy Preston o ¡el Modern Jazz Quartet!

Tot ha canviat vertiginosament durant aquests tres anys. Resulta que iTunes ja no és únicament un music store: ven pel lícules, sèries de TV, llibres en àudio, jocs i aplicacions. Malgrat les seves xifres multimilionàries, i per desconcert dels apòstols dels “nous models de negoci cultural”, Apple Inc insisteix que iTunes no genera grans beneficis. Però sabem que té importància estratègica, ja que serveix com a esquer per potenciar la implantació del seu maquinari, des de l’iPod a l’iPad. També han desaparegut les objeccions d’alguns dels amos d’Apple Corps, que temien que les vendes digitals danyarien el filó de les vendes físiques, on els Beatles es mantenen imbatibles i gaudeixen de saborosos percentatges.

En realitat, a Internet es poden trobar gratuïtament versions digitalitzades del repertori dels Beatles, tant els temes canònics com a material piratejat. El fet que no apareguessin en la principal botiga musical de la Xarxa, iTunes, constituïa una sagnant pèrdua d’ingressos. Com és la seva política, els Beatles estaran a la gamma alta de iTunes: cada àlbum costarà 12,99 euros (19,99 si es tracta de dobles) i les cançons es podran comprar per separat, a 1,29 euros. Aquesta és la gran novetat: hi ha artistes que es neguen a especejar seus àlbums clàssics. Fa tot just uns mesos, Pink Floyd va guanyar un judici contra la seva discogràfica, aconseguint la prohibició de vendre temes solts de les seves cures elapés.

Per compradors sense problemes econòmics, s’ofereix la Digital box set per 149 euros. Es tracta de la integral dels Beatles: els 13 discos d’estudi, les antologies i una curiositat: la filmació del primer concert del grup als Estats Units (11 de febrer de 1964, Washington), que va ser registrat per un equip de la cadena CBS.

L’acord entre les dues Apple ha estat facilitat per la situació desesperada del tercer soci en l’assumpte: EMI, la casa oficial dels Beatles. Després de ser adquirida per Terra Firma, un fons d’inversions especulatives, la discogràfica ha anat donant tombs, amb desastres per a la seva imatge com el maldestre pla de tancar els llegendaris estudis Abbey Road. Més significatiu, Guy Hands, cap visible de Terra Signatura, es va guanyar l’enemistat dels seus artistes amb sermons sobre els malbarataments del negoci musical. De sobte, s’han quedat sense grups tan significatius com Radiohead, que ja havia complert el seu contracte, o sense el cabrejat Paul McCartney, que ha traslladat la seva obra en solitari a Universal.

Vía | El País

El programa de reproducció de música per internet Spotify acaba de presentar dues noves maneres d’accedir al seu ingent fons de cançons en línia. Amb la versió Spotify Open, qualsevol usuari pot accedir des d’aquesta setmana al catàleg musical sense haver de disposar d’una invitació (Spotify Free), requisit imprescindible fins ara. Això sí, aquesta nova versió és limitada a vint hores de música el mes, no permet descarregar les cançons a un reproductor o disc dur, inclou anuncis publicitaris i no inclou les ràdios de Spotify. I amb Spotify Unlimited, que costa 5 euros mensuals, l’usuari pot escoltar totes les cançons tant de temps com vulgui i sense anuncis. L’única diferència amb la versió Premium, de 9,99 euros el mes, és que no es pot escoltar la música al telèfon mòbil ni descarregar-la en un reproductor musical.

Totes les característiques de les tres opcions de Spotify, es poden consultar en aquest quadre.

Vía | VilaWeb

Spotify, o el servei de música via streaming per excel.lència, continua poc a poc consolidant-se dins de la xarxa de xarxes, però no a tots els simpatitza la seva existència i en aquesta ocasió no em refereixo a les entitats de gestió de drets d’autor oa la indústria cultural sinó a una de les principals institucions acadèmiques del món.

Estic parlant de la mítica Universitat d’Oxford que han decidit bloquejar l’ús de Spotify en totes les màquines connectades permanentment o que es connectin via WiFi a la xarxa de la universitat. I per què aquesta mesura? Doncs el departament de servei de computació de la institució acadèmica ha declarat que la restricció es deu a que Spotify es basa en el protocol P2P per realitzar la distribució de continguts (la universitat prohibeix expressament qualsevol tipus de programa P2P).

Com era d’esperar els alumnes de l’Oxford han posat el crit al cel després de detectar que la universitat els havia tallat Spotify, diversos fins i tot van declarar que el servei els val com a eina per als seus estudis, per exemple els que fan alguna cosa relacionada amb la música tenen en Spotify una gegant base de dades musical a la d’anar.

Els d’Oxford han dit també que és que Spotify, en usar P2P, pot congestionar la xarxa de la universitat, cosa que dubto bastant passi (base l’apreciació en la meva experiència amb el programa) i en qualsevol cas configure la xarxa per que el trànsit generat per Spotify no congestions tot és relativament fàcil. D’altra banda suposo que igual que als alumnes la mesura tampoc li està fent gràcia a la gent de Spotify ja que estar bloquejats a Oxford no els dóna molt bona fama. Personalment crec que estem davant l’associació automàtica que molts continuen fent: P2P = El dimoni amb banyes i cua.

Vía: Pocket-lint