BeBlog

Sony vol competir amb Spotify mitjançant un sistema de música en el núvol molt associat als seus equips. Hi ha qui diu que és una competència per iTunes d’Apple, però fins que l’empresa de l’illa no es passi al servei de streaming (que ho farà), els conceptes són diferents. En el cas de Music Unlimited de Sony, tot el contingut s’emmagatzema a la xarxa, fins i tot el que tu li indiquis del teu ordinador. Després podrem accedir a aquesta música i el seu catàleg des equips Sony o portàtils.

Ambdós sistemes de subscripció inclouen Music Sync, que analitza el disc dur del nostre ordinador i incorpora la informació de les cançons i llistes de reproducció a la nostra biblioteca de música personal en el núvol sempre que aquesta es trobi dins del catàleg de Music Unlimited.

Per acabar, una petita puntualització sobre el preu dels serveis: són promocions que acaben el 19 d’agost, moment en què la subscripció bàsica passa a ser de 5 euros i la premium, 13 euros.

En el futur, el servei es podria ampliar als telèfons de la companyia mitjançant una aplicació resclosa per Android que posaria Music Unlimited una mica més a prop d’un Spotify que ara mateix és millor opció si no vols música a la televisió, per exemple.

Més informació | Music Unlimited.
Vía | Xataka

A primera vista sembla el fill bastard de Grooveshark i Spotify però aquest curiós servei musical en espanyol (argentí?) Guarda una grata sorpresa: la interfície està implementada en HTML5, no Flash. Abans que algú miri el codi i se’m tiri al coll caldria aclarir que sí que arriba a fer servir un petit component Flash per reproduir les cançons. Però l’única raó per a això és estabilitat i compatibilitat, ja que si visitem la pàgina des d’un iPad o iPhone veurem una versió totalment lliure de Flash però igual de funcional.

L’aspecte de Musicuo és atractiu, agafant elements de la interfície de la seva competència més directa, fins i tot les caràtules al Coverflow d’iTunes. El seu funcionament és molt similar a Grooveshark, sent per ara gratuït amb una barra lateral de publicitat, amb accés directe a totes les cançons del seu catàleg fins i tot sense registrar. De manera anàloga al servei del tauró marxós, aquest catàleg sembla estar format pels arxius enviats pels usuaris.

I aquesta és precisament la clau d’aquest tipus de serveis, ja que sí que estan disponibles les cançons de grups prohibits en Spotify com The Beatles, AC / DC, Oasis o, si ens agrada escoltar música d’aquest segle, Arcade Fire. Si no trobem el que volem, sempre hi ha la possibilitat de pujar nosaltres mateixos aquestes cançons al servei, perquè estiguin disponibles per a tots i per sempre.

Cerques i filtres avançats, lletres de cançons, favorits, integració amb Last.fm, mode aleatori “intel ligent”, estadístiques, equalitzador gràfic, extensions per Safari / Chrome per controlar la reproducció … No només és una aplicació acurada, sinó que al llarg de la no molt curta vida ha anat afegint a una velocitat sorprenent qualsevol opció imaginable en aquest tipus de serveis. Per descomptat, completament en castellà.

Un dels punts forts que no podia faltar és l’aspecte social de l’aplicació. Podem tant compartir les cançons en les nostres xarxes socials preferides, com afegir amics que comparteixin amb nosaltres llistes de reproducció senceres o ens enviïn a la nostra safata d’entrada cançons soltes. En crear una llista es pot escollir el seu nivell de privacitat (públic, privat o compartit només amb amics), i posteriorment podem afegir col.laboradors.

Després provar un temps el rendiment en un ordinador normal és bastant bo i la qualitat de les cançons és acceptable, però en un mòbil o tablet és cert que podria ser més estable. Suposo que la implementació de l’etiqueta àudio d’HTML5 necessita una mica més de treball en els navegadors. La resta d’assumptes tècnics indiquen un gran treball darrere, amb aspectes molt interessants dels que haurien de prendre nota alguns grans.

No obstant això, l’aspecte que més em preocupa és el legal: no pels usuaris sinó pel prestador del servei. D’una banda tenim les patents que pot estar incomplint i que segur que seran reclamades si aconsegueixen èxit. Per l’altre no sabem res dels drets de les cançons, que en cas de suposat èxit obligarien a encarir o tancar el servei com ha passat en Grooveshark. Ja veurem com es desenvolupa en un futur, però per ara us aconsello encaridament provar-ho.

Via | Genbeta

Enllaç| Musicuo

Steve Jobs s’ha cobrat la peça principal. Ahir, a les quatre de la tarda (hora espanyola), Apple Inc anunciava que les obres dels Beatles, recentment remasteritzades, estan a la venda a la seva botiga digital, iTunes. Encara queden noms històrics reticents a passar per aquest aro-d’AC / DC a Bob Seeger-però l’acord amb els supervivents i els hereus del quartet de Liverpool té importància simbòlica.

Jobs i bona part dels directius d’Apple Inc pertanyen a generacions que mitifiquen als Beatles. A l’entrar finalment en el seu catàleg, es consagra l’actual preeminència de l’empresa nord-americana en el negoci de la música gravada. Apple Corps, la companyia que gestiona el llegat dels Beatles, ha estat vint anys a la grenya amb Apple Inc (abans, Apple Computer). En disputa, l’ús de la marca registrada Apple: cap casualitat que el logotip dels productes informàtics sigui una poma mossegada, per diferenciar-se de l’illa sencera que els Beatles van popularitzar a partir de 1968.

El desacord part d’una querella el 1978, quan la companyia dels Beatles demandar l’emergent Apple Computer però es va conformar amb una modesta indemnització de 80.000 dòlars (i la promesa que els nouvinguts no entrarien en el camp musical).Després d’altres escaramusses, van tornar a xocar les cornamentas el 2003, amb la introducció de l’iTunes Music Store, que aparentment violava l’acord. No obstant això, un jutge britànic va fallar a favor d’Apple Computer, condemnant a Apple Corps a pagar les costes (uns dos milions de lliures). El 2007, ambdues parts van fer les paus i van començar a planificar el desembarcament de les gravacions d’Apple Corps a iTunes, que inclou també valuosos discos de Badfinger, James Taylor, Billy Preston o ¡el Modern Jazz Quartet!

Tot ha canviat vertiginosament durant aquests tres anys. Resulta que iTunes ja no és únicament un music store: ven pel lícules, sèries de TV, llibres en àudio, jocs i aplicacions. Malgrat les seves xifres multimilionàries, i per desconcert dels apòstols dels “nous models de negoci cultural”, Apple Inc insisteix que iTunes no genera grans beneficis. Però sabem que té importància estratègica, ja que serveix com a esquer per potenciar la implantació del seu maquinari, des de l’iPod a l’iPad. També han desaparegut les objeccions d’alguns dels amos d’Apple Corps, que temien que les vendes digitals danyarien el filó de les vendes físiques, on els Beatles es mantenen imbatibles i gaudeixen de saborosos percentatges.

En realitat, a Internet es poden trobar gratuïtament versions digitalitzades del repertori dels Beatles, tant els temes canònics com a material piratejat. El fet que no apareguessin en la principal botiga musical de la Xarxa, iTunes, constituïa una sagnant pèrdua d’ingressos. Com és la seva política, els Beatles estaran a la gamma alta de iTunes: cada àlbum costarà 12,99 euros (19,99 si es tracta de dobles) i les cançons es podran comprar per separat, a 1,29 euros. Aquesta és la gran novetat: hi ha artistes que es neguen a especejar seus àlbums clàssics. Fa tot just uns mesos, Pink Floyd va guanyar un judici contra la seva discogràfica, aconseguint la prohibició de vendre temes solts de les seves cures elapés.

Per compradors sense problemes econòmics, s’ofereix la Digital box set per 149 euros. Es tracta de la integral dels Beatles: els 13 discos d’estudi, les antologies i una curiositat: la filmació del primer concert del grup als Estats Units (11 de febrer de 1964, Washington), que va ser registrat per un equip de la cadena CBS.

L’acord entre les dues Apple ha estat facilitat per la situació desesperada del tercer soci en l’assumpte: EMI, la casa oficial dels Beatles. Després de ser adquirida per Terra Firma, un fons d’inversions especulatives, la discogràfica ha anat donant tombs, amb desastres per a la seva imatge com el maldestre pla de tancar els llegendaris estudis Abbey Road. Més significatiu, Guy Hands, cap visible de Terra Signatura, es va guanyar l’enemistat dels seus artistes amb sermons sobre els malbarataments del negoci musical. De sobte, s’han quedat sense grups tan significatius com Radiohead, que ja havia complert el seu contracte, o sense el cabrejat Paul McCartney, que ha traslladat la seva obra en solitari a Universal.

Vía | El País

El programa de reproducció de música per internet Spotify acaba de presentar dues noves maneres d’accedir al seu ingent fons de cançons en línia. Amb la versió Spotify Open, qualsevol usuari pot accedir des d’aquesta setmana al catàleg musical sense haver de disposar d’una invitació (Spotify Free), requisit imprescindible fins ara. Això sí, aquesta nova versió és limitada a vint hores de música el mes, no permet descarregar les cançons a un reproductor o disc dur, inclou anuncis publicitaris i no inclou les ràdios de Spotify. I amb Spotify Unlimited, que costa 5 euros mensuals, l’usuari pot escoltar totes les cançons tant de temps com vulgui i sense anuncis. L’única diferència amb la versió Premium, de 9,99 euros el mes, és que no es pot escoltar la música al telèfon mòbil ni descarregar-la en un reproductor musical.

Totes les característiques de les tres opcions de Spotify, es poden consultar en aquest quadre.

Vía | VilaWeb

Spotify, o el servei de música via streaming per excel.lència, continua poc a poc consolidant-se dins de la xarxa de xarxes, però no a tots els simpatitza la seva existència i en aquesta ocasió no em refereixo a les entitats de gestió de drets d’autor oa la indústria cultural sinó a una de les principals institucions acadèmiques del món.

Estic parlant de la mítica Universitat d’Oxford que han decidit bloquejar l’ús de Spotify en totes les màquines connectades permanentment o que es connectin via WiFi a la xarxa de la universitat. I per què aquesta mesura? Doncs el departament de servei de computació de la institució acadèmica ha declarat que la restricció es deu a que Spotify es basa en el protocol P2P per realitzar la distribució de continguts (la universitat prohibeix expressament qualsevol tipus de programa P2P).

Com era d’esperar els alumnes de l’Oxford han posat el crit al cel després de detectar que la universitat els havia tallat Spotify, diversos fins i tot van declarar que el servei els val com a eina per als seus estudis, per exemple els que fan alguna cosa relacionada amb la música tenen en Spotify una gegant base de dades musical a la d’anar.

Els d’Oxford han dit també que és que Spotify, en usar P2P, pot congestionar la xarxa de la universitat, cosa que dubto bastant passi (base l’apreciació en la meva experiència amb el programa) i en qualsevol cas configure la xarxa per que el trànsit generat per Spotify no congestions tot és relativament fàcil. D’altra banda suposo que igual que als alumnes la mesura tampoc li està fent gràcia a la gent de Spotify ja que estar bloquejats a Oxford no els dóna molt bona fama. Personalment crec que estem davant l’associació automàtica que molts continuen fent: P2P = El dimoni amb banyes i cua.

Vía: Pocket-lint