L’última versió de Dropbox, acompanyada del seu flamant versió d’Android, ens permet importar automàticament les fotos de la càmera, targeta SD o pendrive que connectem a l’ordinador o les fotos realitzades des del mòbil, material que podia pujar immediatament al nostre compte i visualitzar a la web en forma de llista d’arxius.
Amb la nova funcionalitat anunciada fa uns minuts, podrem veure aquestes fotos a àlbums específicament creats per donar destaqui a la imatge, de manera que la versió web de Dropbox guanya així una funció d’àlbum fotogràfic que molts agrairem.
I és que no poden quedar aturats. Els plans de Dropbox són més cars que els de la competència, de manera que cal oferir alguna cosa més que simplicitat, cal igualar les funcions de la competència i, si és possible, millorar-les.
Amb Google ja tens el correu (GMail) i les fotos (Picasa) en el núvol. També permet crear documents de text, presentacions i fulls de càlcul, que també s’emmagatzemen en els seus servidors. El següent pas és Drive, un disc dur virtual que unifica tots els arxius i els posa a Internet. La diferència pel que fa als serveis amb què comptava anteriorment no és només la integració dels mateixos en un sol lloc, sinó també com ho fa en els diferents aparells.
El núvol de Google, com es denomina als serveis d’emmagatzematge virtual, funcionarà tant amb ordinadors Windows com Apple gràcies a una aplicació, així com amb mòbils i tabletes Android. Scott Johnston, vicepresident de Google i responsable d’aquesta divisió, assegura que aviat sortirà la versió per a iPhone i iPad. La intenció és que, de manera natural, es puguin tenir accessibles els mateixos documents en els diferents aparells que s’usen al llarg del dia.
D’inici cada usuari comptarà amb cinc gigues d’emmagatzematge gratuït. A diferència del que succeeix amb GMail el pagament és anual, en Drive es paga per mesos: 1,88 euros (2,49 dòlars) per 25 gigues. 3,76 euros per 100 gigues i 37,71 euros per un terabyte, una quantitat que sembla inabastable per a un consumidor habitual.
El núvol, com gairebé qualsevol tecnologia, no és perfecta. Si perdeu la connexió, les dades s’emmagatzemen de manera local. Quan es recupera l’accés a la Xarxa, Drive es sincronitza amb els servidors de Google per fer que els arxius estiguin en tots els aparells vinculats al compte d’usuari.
Google no s’ha oblidat dels seus començaments com a cercador. Per això posi l’èmfasi en la seva extraordinària capacitat per trobar gairebé qualsevol cosa entre els arxius. No només busca per paraules dins dels documents de text, sinó també en les imatges. Drive reconeix els monuments més populars, colors, objectes com ampolles, arbres, taules …
Un dels usos més interessants serà el reconeixement òptic de caràcters (OCR), o el que comunament es coneix com escanejar un document. Drive permet pujar la imatge d’una pàgina d’un llibre, revista o diari i convertir-lo en un document de text.
De moment no compta amb aplicació per a Windows Phone, però sí amb un kit de desenvolupament d’aplicacions perquè, si una empresa ho desitja, l’adapti. A la botiga d’aplicacions del navegador Chrome ja hi ha alguna mostra del que han fet els primers col · laboradors del cercador. Es pot, per exemple, enviar un fax o editar un vídeo en línia.
Google no està sol, de fet, es podria dir que arriba quan gairebé tots els seus competidors han fet un pas en el núvol. Aquests són els contrincates més destacats de Drive:
SkyDrive
La proposta de Microsoft. S’usa des de fa temps per guardar les imatges adjuntes en els correus de Hotmail. Els usuaris nous arrenquen amb set gigues d’espai. La fidelitat dels veterans es premia amb 25 gigues. Vindrà per defecte en Windows 8 i ja el té Windows Phone.
icloud
Apple ho va intentar primer amb MobileMe, un servei en extinció. icloud complirà un any al juny. És un núvol, però no es té la percepció de ser-hi. Tampoc es pot accedir directament a cada arxiu, sinó que copia de manera invisible els programes, vídeo i fotos, contactes o cites que es tenen en un iPad, ordinador o iPhone. Apple dóna 5 gigues d’espai inicial. Es poden afegir 10 gigues, 20 o 50 addicionals per 16, 32 i 80 euros respectivament.
Dropbox
Potser el més senzill i popular. Permet com crear tantes carpetes com es vulgui per compartir-les amb un enllaç. La seva excel · lent integració amb el navegador convida a oblidar els habituals USB. En principi regalen dos gigues. Amb cert ànim viral premia els que aconsegueixen que els seus amics amb espai addicional. Així fins a arribar a vuit. 50 gigues costen 8 euros al mes. I 100 pel doble. A partir d’aquest límit es consideren comptes professionals.
YouSendIt
Molt utilitzat per les agències de premsa per fer arribar dossiers i tràilers. Molt pràctic perquè evita que es rebentin els comptes de correu. La versió gratis, que inclou anuncis, dóna dos gigues d’espai en arxius de menys de 50 megues. Els preus van des de sis euros al mes a 120 anuals.
RapidShare
És el més semblant a l’extint MegaUpload. Permet allotjar i compartir grans arxius amb amics a través d’enllaços. Cal crear un compte però no posa límit d’emmagatzematge. Tampoc de descàrregues, però sí temporal. Els enllaços tenen data de caducitat. Perquè siguin permanents cal pagar. El compte mensual és de gairebé 10 euros. L’anual de 100. Un altre dels avantatges de pagar és que encripta les enviament i augmenta la velocitat de transmissió.
Minus
En els seus inicis va començar com un lloc per compartir fotografies, a l’estil de Flickr. Només registrar es disposa de 50 gigues d’espai, encara que els arxius no poden tenir una mida superior a dos gigues. Entre els seus avantatges es troba una aplicació per a mòbils intuïtiva i pràctica.
El preu que demana Google pel seu servei fa que, com més va, més empreses adoptin opcions alternatives
Wikipedia acaba d’anunciar que prescindia de Google Maps. De moment, les seves aplicacions per a mòbils faran servir OpenStreetMap. Se suma, d’aquesta manera, a empreses com FourSquare, EasyStreet i Apple mateix, que ja han començat a canviar els seus serveis de mapes i han abandonat Google.
La raó més evident d’aquest canvi és el preu que Google demana a qui vol servir-se del Maps per crear aplicacions pròpies. Per als usuaris que hi cerquen una adreça i prou el servei és gratuït, però per als qui volen integrar-lo a les seves aplicacions a través d’un API, Google ha canviat de política i ara cobra quatre dòlars per cada mil visualitzacions diàries que sobrepassin les primeres vint-i-cinc mil, una xifra que en el cas de Wikipedia és ínfima perquè cada dia el nombre de mapes vistos als seus serveis supera el milió.
En el cas de Wikipedia, a més, hi ha una raó de coherència ideològica. OpenStreetMap segueix el mateix concepte de l’enciclopèdia virtual: és una iniciativa oberta i col·laborativa, alimentada pels usuaris mateixos.
La residència oficial del president nord-americà obre la porta a dues propostes de Google
La Casa Blanca, la residència oficial del president nord-americà a Washington, acaba d’obrir la porta a tots els internautes gràcies al programaStreet View de Google. En efecte, des d’aquest enllaç es pot visitar l’interior de la residència actual de la família Obama, amb fotografies de gran resolució de totes les estances obertes al públic i amb una visió de tres-cents seixanta-cinc graus.
Val a dir que les obres d’art que decoren moltes estances de la Casa Blanca també es poden veure virtualment gràcies a un altre recurs de Google, l’Art Project. Des d’aquesta setmana, en què aquest arxiu virtual s’ha actualitzat i ampliat amb més obres d’art d’institucions i museus de tot el món, s’hi apleguen un centenar llarg de pintures i escultures de la col·lecció pròpia de la Casa Blanca (vídeo).
La setmana que acaba d’arribar al final ha celebrat diverses efemèrides. Però potser una de les més interessants sigui el centenari de l’enfonsament del Titanic. S’han fet moltes pel · lícules de les de gelat de xocolata i manteta sobre aquell succés que va commoure el món.
I tots sabem el aficionat que és Google a fer coses grans en aquest tipus d’ocasions. Aquesta vegada ha aprofitat el seu programari Google Earth per desenvolupar, implementar i publicar un passeig virtual pel Titanic, amb la col · laboració de National Geographic.
No és com anar de la mà de James Cameron, però és si més no curiós. Val la pena fer un cop d’ull, la veritat, sobretot si aprofitem per llegir més sobre aquell succés i veure les impressionants fotografies subaquàtiques que estan publicades a Panoramio. I, bé, així podem també preparar-nos per fer algun spoiler a qui no hagi vist abans la pel·lícula.
