En només 40 anys d’història, els videojocs han patit un extraordinari procés de maduració. Han passat de ser un entreteniment minoritari per a nens i joves a convertir-se en un fenomen de masses que sedueix a totes les edats i que mou tant o més diners que la indústria del cinema, amb la qual rivalitza per l’hegemonia de l’oci modern. “Hi havia una realitat abans dels videojocs, i una altra molt diferent després d’ells”, escriu Peter Molyneux, un dels grans visionaris del medi i autor de clàssics com Populous, Theme Park i Fable, en el prefaci del llibre 1001 videojocs als que s’ha de jugar abans de morir (Grijalbo). El volum, de gairebé mil pàgines, reuneix els jocs que segons el parer de Tony Mott, redactor en cap de la revista britànica Edge, considerada com la bíblia per a molts jugadors i amb fama de tenir els millors analistes en nòmina, han aportat alguna cosa significatiu a l’evolució de l’oci electrònic.
Les ressenyes, a càrrec dels periodistes de Edge, són curtes però amb força. La majoria, a més d’explicar la història o la mecànica del joc en qüestió, recullen anècdotes que contextualitzen l’obra en el moment de la seva creació. Així, quan es parla de Pong (1972) s’explica que l’amo d’un bar de Califòrnia va haver de trucar a Atari queixant-se que la màquina s’havia espatllat. Un enginyer de la companyia es va presentar al local i va comprovar que el joc funcionava. El problema era un altre: no li cabia una sola moneda més. En aquest moment acabava de néixer una indústria.
El llibre està quallat d’històries paral · leles. L’equip de Harmonix, creadors de la reeixida saga musical Rock Band, va haver de lidiar amb els capritxos de Yoko Ono per donar a llum el joc que homenatja The Beatles. Pel que sembla, la vídua de John Lennon es va queixar amargament que la cabellera del genial músic onejant en l’històric concert al terrat de l’edifici d’Apple (1969) no estava ben plasmada en la part final del joc. Van haver de corregir per satisfer les exigències de Yoko.
El primer que farà el bon aficionat és bussejar en les pàgines del llibre a la recerca del seu títol fetitxe, i més d’un s’endurà un desengany en no trobar aquest joc que el va tenir enganxat durant dies, setmanes o mesos i que no ha passat la selecció. Però molts faran, gairebé sense adonar-se’n, un agradable exercici de nostàlgia que els valdrà per retrobar-se amb jocs que ja ni recordaven. Per als menys veterans, la seva lectura suposarà un accés a la formidable memòria històrica d’un mitjà artístic que ha evolucionat a la velocitat de la llum, guanyant amb els anys complexitat i atractiu. A més, la popularitat d’emuladors com Mame permet que la majoria d’aquestes joies puguin ser revisitada encara que els ordinadors, consoles o màquines recreatives per a les quals van ser programats hagin passat ja a la posteritat.
El llibre és un plaer pixelat per als sentits, gràcies als nombrosos captures de pantalla i imatges cinemàtiques que il · lustren les crítiques. El seu repàs arrenca el 1971 i acaba el 2010, per la qual cosa creacions com The Elder Scrolls V: Skyrim (el joc de rol més guardonat de 2011) o l’últim Zelda (una de les millors creacions del genial Shigeru Miyamoto) no estan incloses. Al fullejar-lo, fa la sensació que s’ha posat més cura en l’elecció dels jocs que van marcar el final de segle XX que en aquells que estan fent-ho a començament del XXI, encara que potser el pas del temps dóna una millor perspectiva.
Els jocs per a mòbils també tenen el seu espai, encara que menys de l’esperat donada la seva actual puixança (on són els ocells i els porcs d’Angry Birds?) Potser es podrien haver sacrificat algunes de les seqüeles de les sagues més longeves-produeix empatx veure tots els capítols de Super Mario o lliuraments insubstancials de Street Fighter o Unreal-a canvi de més espai per a jocs en el ADN està escrit el verb innovar. En qualsevol cas, les creacions independents si tenen cabuda, sobretot les que han seduït al gran públic, com Braid, Lost Winds o VVVVVV.
Cal destacar especialment la portada, consagrada en la seva edició espanyola al clàssic Space Invaders (1978), i que als Estats Units va ocupar Pac-Man (1980). Dues icones culturals i dos exemples d’addicció en estat pur.
Vía | El País
